A Santpedor, el bosc ocupa aproximadament un 10% de la superfície del terme municipal i està ubicat, de manera discontínua, al nord i a l’est del municipi. Es tracta d’una sèrie de pinedes de pi blanc, més o menys esclarissades, que estan separades per terres de conreu. De fet, moltes d’aquestes pinedes han crescut en terrenys que també havien estat conreats, tal com ho demostren les barraques i els marges de pedra seca que encara queden pel bosc. L’abandonament dels conreus (la majoria vinyes, que es van arruïnar amb la fil·loxera a finals del segle XIX) va donar pas a un procés de successió en què el pi blanc, espècie oportunista, poc exigent amb el sòl i de creixement relativament ràpid, va colonitzar aquests terrenys i ara és l’arbre predominant.

Però, com era el bosc abans de ser alterat per l’acció humana? Doncs segurament que força diferent de l’actual. Diferents estudis coincideixen en què la vegetació primitiva d’aquells boscos devia estar formada per alzines i roures, en diferent proporció segons la topografia i la profunditat del sòl. Els pins quedarien restringits als indrets més abruptes i erosionats.

Els mateixos estudis senyalen també que les actuals pinedes són boscos de transició cap a alzinars i rouredes, si no hi ha pertorbacions que alterin el procés natural. Basen aquesta teoria en el fet que sota els pins vells estan creixent alzines i roures joves, però no nous pins. I sota les alzines grans és difícil trobar un pi jove, ja que fan molta ombra i els pins necessiten llum.

L’arbre predominant als boscos de Santpedor és el pi blanc (Pinus halepensis). L’alzina (Quercus ilex) i el roure (Quercus x cerrioides) també hi són presents, tant en forma d’exemplars joves -que creixen entre els pins-, com en reductes on s’apleguen diversos individus adults (fondalades i clapes aïllades). La major part d’alzines s’han de considerar híbrides entre l’alzina vera (Quercus ilex ssp. ilex) i l’alzina carrasca (Quercus ilex ssp. ballota). Una cosa similar passa amb els roures, ja que la majoria són fruit del creuament de roure martinenc (Quercus pubescens) i roure de fulla petita (Quercus faginea), i prenen la denominació de roure cerrioide (Quercus x cerrioides).

Entre els pins, s’han detectat també exemplars aïllats d’arbres com l’auró negre (Acer monspessulanum) o el server (Sorbus domestica). Esporàdicament es troba algun lledoner (Celtis australis) naturalitzat per la disseminació de les llavors a càrrec dels ocells. Cap al nord del terme hi ha alguna pinassa (Pinus nigra ssp.salzmannii). El pi pinyer (Pinus pinea), sense ser abundant, es troba a diferents indrets.

Si bé els alzinars i les rouredes tenen associada una vegetació característica al sotabosc (no és el cas de Santpedor, ja que aquests tipus de boscos no hi són), a les pinedes el sotabosc és molt heterogeni i variable. Hi trobem espècies pròpies dels matollars, de les bardisses, dels prats… en funció de paràmetres com la composició del sòl, la densitat de l’arbrat, l’orientació del terreny o l’acció d’altres éssers vius, inclosa l’espècie humana.

El llentiscle (Pistacia lentiscus) és molt abundant. També ho són el càdec (Juniperus oxycedrus), el ginebre (Juniperus communis) i el garric (Quercus coccifera ssp. coccifera). En raconades humides, són habituals l’esbarzer (Rubus ulmifolius) i l’arç blanc (Crataegus monogyna). Altres espècies d’aquest estrat arbustiu superior no tan abundoses són el marfull (Viburnum tinus) i l’aladern (Rhamnus alaternus).

Sota els pins és freqüent trobar també matapoll (Daphne gnidium) i esparregera boscana (Asparagus acutifolius), a més de plantes pròpies de la brolla (romaní, argelaga, timó, botja d’escombres…). El bruc d’hivern (Erica multiflora) és escàs i només apareix a les zones més altes, al límit amb Castellnou de Bages.

En indrets humits, especialment, es poden trobar algunes plantes enfiladisses, com l’heura (Hedera helix) o el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca).

Finalment, en l’estrat herbaci apareixen espècies que també trobem als prats, com la jonça o el llistó.

Entre la fauna, una de les espècies més conegudes i abundants és l’esquirol comú (Sciurus vulgaris), sovint més fàcil de detectar per la presència de pinyes rosegades que no pas per observacions directes. Un altre rosegador típic de les zones boscanes del municipi és el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), que comparteix hàbitat amb mamífers més grans com el porc senglar (Sus scrofa) i el cabirol (Capreolus capreolus). Aquest darrer ha mostrat una expansió poblacional molt gran les darreres dècades, i fa pocs anys que es troba ben establert per tota la Catalunya Central. Alguns carnívors com la guineu (Vulpes vulpes), la fagina (Martes foina) i el teixó (Meles meles) també es poden trobar al municipi, tot i que en menor abundància que les altres espècies de mamífers.

Els ocells constitueixen el grup més divers, i algunes de les espècies típiques de les zones de bosc del municipi són el raspinell comú (Certhia brachydactyla), la mallerenga emplomallada (Lophophanes cristatus), la mallerenga cuallarga (Aegithalos caudatus), el picot garser gros (Dendrocopos major), el gaig (Garrulus glandarius), el pit-roig (Erithacus rubecula) i el cotoliu (Lullula arborea). Algunes espècies més escasses, però també presents als boscos del municipi, són l’aligot comú (Buteo buteo), el mussol banyut (Asio otus) i el gamarús (Strix aluco).

Entre els rèptils, l’espècie més abundant al sotabosc és el sargantaner gros (Psamodrommus algirus), acompanyat per la presència puntual d’algunes serps, especialment la serp blanca (Zamenis scalaris).

Els invertebrats presents als boscos del municipi estan generalment poc estudiats, però una de les espècies segurament més fàcils d’observar quan anem passejant per aquestes zones són uns grans escarabats de color negre brillant, amb una petita “cua” a la part final de l’abdomen. Es tracta d’una espècie del gènere Blaps, sobretot de les espècies Blaps lusitanica i Blaps gigas, que són encara més fàcils d’observar al vespre. A les zones on el sotabosc permet la presència d’algun cirerer d’arboç (Arbutus unedo), s’hi pot trobar l’espectacular papallona de l’arboç (Charaxes jasius).

En general, a l’interior del bosc la quantitat d’espècies és més baixa que a les zones perifèriques, també anomenades ecotons, que es troben a la transició entre espais de bosc tancat i espais oberts. Aquestes zones, que combinen espais diferents i permeten la proliferació de diferents espècies vegetals amb diferents estructures, permeten l’establiment de moltes més espècies que a l’interior d’un bosc tancat. De fet, aquesta importància de la heterogeneïtat del paisatge és sovint un tema poc comentat, ja que a priori sembla que com més extensió de bosc i més homogeni sigui, millor serà per la biodiversitat, quan en realitat no és així. D’aquesta manera, alteracions naturals del paisatge, com els mateixos incendis forestals, episodis meteorològics extrems (nevades fortes, ventades…) o la pressió per l’herbivoria (el pasturatge d’espècies salvatges i/o domèstiques) són elements claus que permeten crear un paisatge més divers i també acollir una major biodiversitat.

Aquesta secció s’ha elaborat en col·laboració amb Marc Illa Llobet.